L'alfabetisme

   Fent un recull de partides de naixement dels meus avantpassats, m'he trobat en varies ocasions amb una nota escrita pel notari encarregat d'inscriure al nen o nena acabat de néixer, on menciona que el declarant, es a dir, el pare del recent nascut, no signa el certificat per que "diu que no en sap". Era habitual que la gent no sabés  escriure ni llegir. Han fet falta molts anys i molts esforços per poder disposar d'una alfabetització de la població en la que l'analfabetisme sigui una excepció i no la regla. Ara que amb l'excusa de la crisi hem sofert més i més retallades en aquest camp, penso que hem de lluitar amb totes les nostres forces per defensar unes de les mes elementals formes d'expressió que té l'home, el que li obrirà les portes de la curiositat, fins arribar al coneixement,

"La letra, con sangre entra", o l'"Asilo Toribio Durán"

   Diu un conegut refrany castellà, que "la letra, con sangre entra". Això es refereix a aprendre les coses a cops. És a dir, que els mètodes pedagògics i moderns dels que fan gala ara en els nostres centres educatius avui dia no ténen rès a veure amb els métodes emprats en els postrers anys del segle XIX i la primera meitat del segle XX (sense entrar en temps més antics). Més enllà de les escoles diguem, "normals", hi havíen les escoles de reforma (reformatoris), destinades especialment, deien, als nens i joves inadaptats, conflicitus, rebels...

   Cercant informació sobre l'Asil Toribio Durán, de la que el meu oncle podría parlar molt per haver-ho patit en les seves carns, mal fariem en fer cas del que relata la Viquipèdia, on, segons diu l'autor de l'article, sembla que fós una prestigiosa escola de formació professional, on els nens es formaven com a persones i gairebè sortien de l'escola amb unes probabilitats immenses d'aconsseguir bones feines cara al futur. Això es el que vé a dir la Viquipèdia. Sembla que sigui un publicista fent un anunci d'un lloc maravellòs.

   Però la realitat és molt diferent. Sota la imatge d'"escola de reforma", s'amaga un dels episodis més  foscos de la nostra història. Amb el beneplàcit de les autoritats, s'autoritzava l'abús i els càstigs mes severs cap als alumnes de la institució. Tot emparat per la totpoderosa església catòlica aleshores. Cal no oblidar-ho.

L'aigua i qualitat de vida

   La setmana passada vaig visitar Berbegal, a Osca, el poble dels meus rebesavis. El vaig visitar, no per interès turístic, sino cercant els orígens de la meva familia. Berbegal no es un poble turístic, encara que té restes de monuments o edificis antics, com una ermita del segle XII o un arc d'entrada a un hospital per a peregrins del segle XVIII. També té una font i abeurador documentada al segle XVI. Aquesta font era la única manera d'obtenir aigua que tenien els habitants d'aquest poble oscenc fins que al segle XX varen aconseguir l'accés de l'aigua a les vivendes.

      Avui dia, quan una persona obra una aixeta, no pensa en tota la infraestructura necessaria per portar aquell líquid preciat a casa nostra, obre l'aixeta i fins i tot surt... aigua calenta!! Quins temps aquells en els que la gent tenia que anar a la font del poble i carregar amb les galledes plenes d'aigua fins a casa. Amb aquella aigua la gent es rentava, fregava els plats, el terra,... i bevia. Tinguem-ho en compte quan disfrutem d'aquestes comoditats que ens permeten guanyar temps i, per tant, qualitat de vida.

L'ORÍGEN DE L'ORÍGEN

   Deia Raimón en una de les seves més conegudes cançons, "Jo vinc d'un silenci", que qui perd els orígens, perd identitat. Des de quan la nostra familia és a la nostre localitat de residència?. Perqué en aquest lloc i no en altre? Quines circumstàncies hi havíen aleshores? D'on venim?, On anem? Com ens canvía la vida després d'un fet concret? He començat a buscar els orígens de la meva familia, no sé on arribaré, potser no arribaré més enllà de tres o quatre generacions, però entre les coses que ja he trobat figura gent que va marxar a l'Argentina després de la guerra, o un oncle que va perdre un braç al manipular una granada perduda durant la guerra quan era un vailet. Tenim uns avis o persones de més edat que saben el que va passar en una determinada època de la seva infantessa, una vivència de la seva joventut..., sería imperdonable que els deixessim marxar i per sempre sempre més perdéssim el seu testimoni, es a dir, l'origen.